Joan González Navinés (1918-2012)
Mor Joan González Navinés, president del club durant el 1973 i 1988
Joan González Navinés (1918-2012), el president que va presidir el Cerdanyola Club Hoquei durant l’època daurada, ens ha deixat aquesta matinada de dijous a divendres a l’edat de 93 anys.
Com a trets més rellevants, Joan González va ser un dels impulsors de les 24 Hores, les quals va aconseguir que tinguessin una enorme repercussió, portant-les al seu màxim exponent. Durant el seu mandat es va aconseguir quedar sots-campió de la Copa de la CERS l’any 1985, contra el Novara. Final que, precisament, s’ha reeditat per celebrar l’acte central del 75è Aniversari i que, ell, ja no va poder assistir, degut a la seva avançada edat.
La seva última aparició en públic va ser el passat 18 de juny del 2011, quan la Comissió del 75è Aniversari li va voler retre un homenatge, oferint-li la realització d’un relleu de la torxa de les recuperades 24 Hores.
Ens ha deixat una gran persona que va fer gran el Cerdanyola Club Hoquei. El Cerdanyola Club Hoquei vol mostrar el més sentit condol a familiars i amics.
Per tal de retre-li un petit homenatge de comiat i com a mostra d’agraïment, des de la pàgina web, volem recuperar l’entrevista que se li va fer a l’any 2007. Així com el vídeo de les 24 Hores, en que apareix fent el relleu de la torxa.
Els funerals seran demà, divendres 17 de febrer, a les 9:30 hores, a la Parròquia de Sant Martí.
http://www.youtube.com/watch?v=RLeiMQG-KjQ
http://www.youtube.com/watch?v=rTHgi_U0NjA
ENTREVISTA A JOAN GONZÁLEZ
President del Cerdanyola C.H. durant les temporades (1973-1987)
Joan González Navinés, fill de Cerdanyola del Vallès, va néixer al 4 de Desembre del 1918. Podríem dir que Joan González és la història viva del club, és de les poques persones que ens pot explicar de primera mà la fundació del club i les seves primeres passes.
Ell no ha pogut ser mai jugador del Cerdanyola Club Hoquei degut a que el van cridar per anar a la guerra civil espanyola, però ha fet de tot, des de escombrar la pista, mecànic de patins, delegat, fins a president durant les temporades 1973-1987, una època en que el Cerdanyola Club Hoquei va assolir la fita més alta de la història fins al moment: el Sots-campionat de la Copa de la C.E.R.S, la temporada 1984-1985. També va recuperar les mítiques 24 hores d’hoquei patins i va aconseguir que fos un esdeveniment de gran repercussió mediàtica. Al mateix temps va ser el president del cinquantè aniversari del club, l’any 1986. Per commemorar-ho va aconseguir audiència amb el S.M. el rei Joan Carles I i el president de la Generalitat de Catalunya M. H. Jordi Pujol i es va rebre la placa de bronze del Reial Ordre del Mèrit Esportiu.
Persona amb les idees clares, potser ha estat qui ha aconseguit portar el Cerdanyola Club Hoquei al més lluny de tota la història, no en va, el van escollir millor president de l’època d’entre tots els clubs d’hoquei i d’això ens podria explicar-ne un munt d’anècdotes molt interessants.
1- Com va començar l’hoquei a Cerdanyola del Vallès?
El Cerdanyola Club Hoquei va néixer, per dir-ho d’alguna manera, a causa de la guerra civil i et diré per què…
Aquí, a Cerdanyola, hi venien el estiuejants i ells tenien el Parc de Cordelles, però al 1936, quan va esclatar la guerra, llavors les coses van quedar incautades, tot era de tots. El Parc de Cordelles també va quedar incautat i va passar a ser del poble. Això va comportar que els estiuejants i els del poble que més o menys eren una mica d’alt nivell, tot i ser de tothom i havent estat els amos, no hi poguessin anar, degut a les discriminacions. Aleshores, per poder fer servir el Parc de Cordelles, ens vam trobar els de Cerdanyola i els de la colònia d’estiuejants per reunir-se amb el Cap del Comitè, situat a l’Avinguda de Catalunya, i llavors, com que al Parc de Cordelles hi havia una pista de ball, vam proposar-li muntar tres o quatre equips d’hoquei i fer un campionat. El Cap del Comitè ens va donar els permisos i per jugar cada diumenge havíem de pagar una pesseta amb cinquanta cèntims, allò en aquella època era bastant. A més, al anar amb el permís del Comitè ningú ens podia dir res.
Els equips que vam muntar van ser l’Skating Cerdanyola, el Cordelles i el Monflorit i no crec recorda-ho gaire bé, però també hi havia el Bellaterra.
L’Skating Cerdanyola va ser el que ara és el Cerdanyola Club Hoquei, però amb l’època de la dictadura no es podien posar noms estrangers i vam posar-li Sardañola Club de Hockey.
Un cop acabada la guerra, el Cerdanyola, va anar a inscriure’s a la Federació, essent el degà d’Espanya.
2- El Cerdanyola es va fundar a l’any 1936 en ple començament de la guerra civil, com es van viure els inicis del club amb els temps que corrien?
No van ser fàcils. Primer va caldre buscar la gent per muntar els equips, llavors havíem d’anar al Comitè, fet que comportava anar al despatx on allà hi havia el Cap i vigilar molt el que deies o volies fer perquè en aquell temps, per qualsevol cosa, de seguida eres un feixista i et podien estomacar perfectament com aquell qui res.
També vam tenir problemes amb els qui en aquell moment feien d’amo del Parc de Cordelles perquè ens van fer fora i vam haver d’anar al comitè que ens fes un passi per escrit, per poder disposar de la pista i ensenyar-lo quan hi havia problemes.
Sempre acabàvem jugant, però sempre amb por de que ens amenacessin. Però un cop engegat el tema el Cap del Comitè ens feia el permís cada diumenge i nosaltres anàvem a jugar i ja no passava res.
També teníem dificultats per poder comprar patins i reparar-los, però al final ens en vam sortir bé.
3- Ens podia descriure una mica les particularitats i característiques de les diferents pistes que ha jugat al Cerdanyola Club Hoquei?
La pista que va començar a jugar els partits el Cerdanyola Club d’Hoquei era la pista de ball del casino, com la de Cordelles. Era una pista molt petita, no hi havia ni paret i quan la pilota sortia fora de la línia era “out”, s’havia de parar i tornar a començar. També li vam posar uns pals i uns travessers que feien de barana perquè la gent pogués recolzar-se. Era una pista molt petita i amb prou feines hi cabien, però només s’hi van jugar tres o quatre anys, no gaires.
4- A l’any 1952 es van començar les obres per fer la pista d’Enric Granados, com es va finançar?
Al Cerdanyola hi havia un porter que es deia Bel, el seu pare era propietari de Canaletes i aquest senyor estava a la junta. El terreny on hi havia la pista d’Enric Granados també era seu, però allà hi havia vivint uns gitanos que tenien muntats unes cors, una casa i també tenien camps de blat de moro i ningú els podia treure. Aleshores a Cerdanyola es va parlar de que feia falta una pista, però no hi havia diners per fer-la i llavors l’amo del terreny, el senyor Bel, va dir: “si algú és capaç de treure aquella gent que tinc allà dins, jo us venc el terreny” En sentir aquelles paraules jo vaig anar a trobar aquella gent i els vaig preguntar quan els havíem de pagar perquè marxessin d’allà. Dotze mil pessetes va ser el que em van demanar.
Saps com vàrem treure les dotze mil pessetes? Vam fer mil números combinats amb els cecs i aquests números cada setmana valien dues pessetes i tots els teníem abonats, jo sol en venia quatre cents cinquanta! El que li sortia premiat donàvem dos centes pessetes els dies de cada dia i cinc centes el dissabte i així finalment vam aconseguir les dotze mil pessetes.
Llavors vam fer la pista i anàvem pagant unes lletres a l’amo del terreny, però va arribar un moment que no vam poder pagar-li tot. En aquell moment Ramon Sugrañes era president del Cerdanyola Club Hoquei i al mateix temps era de l’Ajuntament i els diners que van faltar els va pagar l’Ajuntament, amb la condició que mentre el Cerdanyola Club d’Hoquei fes hoquei, el terreny era de l’Ajuntament, però el podia fer servir el Cerdanyola com si fos l’amo.
5- Les 24 hores van ser, en el seu moment, un torneig de gran prestigi. Després d’un parèntesi en la seva celebració, vostè com a president del club les decideix reemprendre. Com va anar tot plegat?
Les 24 hores, jo ja no era de junta, em vaig casar, ja tenia negoci i ja no estava a l’hoquei. En Sugrañes em va venir a buscar i em va dir que si m’encarregava de l’avituallament, ell faria les 24 hores perquè sinó no les podria pas organitzar. Jo li vaig dir que me n’encarregaria, però resulta que les van deixar córrer perquè no es poden pagar i van deixar de fer-se durant quatre o cinc anys.
Però un dia en Miquel Fatjó va venir a dir-me que es feia una assemblea extraordinària de l’hoquei per anunciar que el Cerdanyola plegava i només es quedava amb els juvenils. Quan es va anunciar a l’assemblea tothom va quedar callat i jo vaig sortir i vaig dir: “vosaltres podeu plegar, però l’hoquei no!”. Llavors van sortir al menys vint-i-cinc persones, entre elles era en Marçal, un altre era el senyor Capelleres que em van donar suport i vaig decidir tirar endavant.
Un cop vam aconseguir els diners vaig decidir fer les 24 hores al mateix moment i de seguida vam fer una comissió, vam formar vuit equips i vam fer un trofeu per cada equip i tretze trofeus de reproducció petits per cada jugador. Abans la gent s’hi abocava amb les 24 hores, moltes coses les teníem de franc.
Les 24 hores van tenir molt de prestigi entre el poble i a reu de Catalunya i sempre tenien un gran ressò mediàtic als diaris, ràdios i televesió. Era el que donava més nom al Cerdanyola Club Hoquei.
6- Amb els temps que corren avui dia, es podrien tornar a recuperar amb el mateix prestigi que havien tingut o ara tot és més diferent?
Això de que ara és diferent… sempre ha estat igual. La frase abans tot era diferent també es deia.
Per muntar unes 24 hores amb èxit en primer lloc hi ha d’haver un nombre de persones molt elevat disposat a col·laborar, amb conseqüència, amb ganes de treballar, amb solera i per anar bé ha de ser gent que sigui bastant coneguda pel poble que tingui una serietat, personalitat i formalitat perquè et rebin bé pels llocs.
Nosaltres anàvem a la Federació i ens rebien amb els braços oberts. Quan fèiem les 24 hores els portàvem a la Federació un programa de tot el que fèiem i els dèiem que quedaven tots convidats. Els àrbitres fins i tot venien de franc! Venien deu àrbitres de franc i es barallaven cada any per venir a xiular a les 24 hores, això sí, els posava un home per ells sols, per allò que els fes falta; una nevera amb whisky, conyac, amb glaçons… i també els donàvem el menjar i si volien prendre un cafè, un tallat o una cervesa estaven convidats.
7- A l’any 1970 es va fundar la secció de patinatge, la qual ha portat el club al més alt dels campionats a nivell estatal, europeu i fins i tot mundials. D’on va sorgir la idea de fundar la secció de patinatge?
El patinatge primer era independent de l’hoquei. Ara estan junts i tot va molt bé, però en aquella època jo no en vaig voler saber res del patinatge perquè era molt problemàtic, no sé si érem nosaltres o eren ells, la veritat és que era molt problemàtic, amb nosaltres, amb l’Ajuntament i amb tot.
En aquell temps, quan sortia un patinador o patinadora que destacava, volien hores i més hores de pista per anar entrenant, però també havien d’entrenar els d’hoquei i sempre hi teníem raons. Però la veritat és que en aquell temps també tenien problemes entre ells, per allò de que els pares dels patinadors que destacaven es tenien disputes de que si la meva filla és més bona que la teva… Això també passa avui dia i passa amb tot, amb l’hoquei també passa.
Però ara el patinatge sembla que va molt bé i espero que duri per sempre.
8- Quina creu que va ser l’època daurada, fins al moment, del Cerdanyola Club Hoquei?
Crec que és l’època quan jo vaig ser president, les 24 hores van tenir un èxit apoteòsic i vam ser sots-campions de la Copa de la C.E.R.S que no s’hi havia arribat mai. La final va ser contra el Novara italià que tenien el porter, un defensa i la davantera internacionals i el seu president em va dir: “Nos habéis hecho sufrir, ¿eh?”. Set a cinc va ser el resultat global.
Jo vaig voler popularitzar l’hoquei a Cerdanyola. Abans l’hoquei era un esport d’élite i no tothom hi podia jugar. Quan jugàvem al Casino, érem molt pocs i la gent de Cerdanyola no ens mirava gaire bé perquè es pensaven que volíem fer-nos amb els Senyors. Quan es va fer la pista d’Enric Granados s’hi va implicar més gent, però només hi podia venir la gent que tenia un cert nivell de vida a Cerdanyola, però quan vaig entrar jo vaig voler fer que tothom hi pogués jugar.
9- Ens podria dir noms de jugadors i entrenadors prestigiosos que han passat pel Club?
A veure si me’n recordo… De porters en vam tenir de bons: en Bel, en Ramoneda i en Truyols que després va fitxar pel Barcelona.
Un any vam baixar de categoria i jo li vaig comentar amb en Marçal que ell també era de la junta: “S’ha de recuperar la categoria com sigui i fer un espectacle de por”. En aquell moment el Barcelona va acomiadar en Joan Vila, era un internacional dels bons, i nosaltres el vam aconseguir fitxar pel Cerdanyola. Ell omplia el pavelló cada diumenge i vam pujar de categoria de carrer.
Ha estat el millor jugador internacional que ha passat pel Cerdanyola, era un jugador que a més animava a la gent.
N’hi ha d’altres jugadors, però ara no em venen a la memòria.
10- Ens podria explicar coses de l’aventura de la Copa de la C.E.R.S a la temporada 1984-85 en que el Cerdanyola queda sots-campió?
Els noms dels equips no els recordo, però sé que vam anar a jugar a Portugal, Holanda, Alemanya, Suïssa i Itàlia.
L’anècdota més remarcable va ser a Portugal. No sé perquè, van fer córrer que aquí a Cerdanyola els havíem apallissat i allà ens vam trobar amb un ambient molt hostil.
Jo vaig anar amb cotxe i els jugadors amb avió fins a La Corunya i amb una furgoneta cap a Portugal. Jo ja vaig deixar el cotxe apartat del pavelló perquè en veia a venir una de grossa.
Doncs vam guanyar el partit i de sobte la gent va començar a esvalotar-se. Nosaltres vam anar cap a la caseta (els vestidors) i la gent va estar allà esperant, cridant i amenaçant-nos.
Ens vam estar al vestidor quiets durant bona estona, però la cosa es va anar engrescant, engrescant i la policia ens va posar la furgoneta encolada a la porta i ens va fer sortir a tots corrents per anar cap a l’hotel. Vam sortir corrents a agafar la furgoneta en mig de la gent, entre algun cop de puny i puntada de peu.
Al anar cap a l’hotel, fins i tot, ens van seguir, al menys, vint cotxes fins a l’hotel i llavors la policia ens va recomanar que agaféssim les pertinences i marxéssim. Vam agafar les maletes i vam sortir la furgoneta i el meu cotxe escortats amb un cotxe de la policia, amb metralleta, per davant i per darrera i quan ja van veure que no ens seguia ningú ja ens van deixar marxar. Tot hi així el meu cotxe me’l van ratllar tot.
11- Com veu al Cerdanyola Club Hoquei actualment?
S’hauria d’intentar tornar a estar al més a dalt possible. No podem anar amb la moral de que si pugem serà pitjor perquè no podrem pagar, etc… Nosaltres hem de pujar i llavors ja veurem els diners d’on surten i que es fa, però s’ha de pujar, agafar una altra categoria i un altre prestigi.
Aquí a Cerdanyola hi ha molt camp per córrer, molt! Ara, s’ha de saber explotar.