Entrevista a Paula Torner i Laia Salicrú

Jugadores de l’equip sènior femení

Laia Salicrú i Paula Torner són les noves incorporacions del Cerdanyola Club Hoquei, junt amb la Iolanda Font, per la temporada 2008-2009. Com aquell qui diu, encara estan amb el “jet lag” de l’estada al Japó, concretament a Yuri-Honjo, on s’han proclamat, brillantment, campiones del món amb la selecció espanyola sènior.

Laia Salicrú, 19 anys, és l’encarregada de defensar la porteria verd i blanca. Va començar a practicar l’hoquei a l’Arenys de Mar i després a l’Arenys de Munt, on va aconseguir un campionat d’Espanya.
Amb la selecció espanyola ha aconseguit guanyar un Europeu sub-19 i el Mundial 2008 a Yuri Honjo, Japó.

La Paula Torner, també de 19 anys, va iniciar-se, a la disciplina del patí, practicant el patinatge artístic, com la seva germana. Tot i així, ella preferia seguir les passes del seu pare i el seu germà, al món de l’hoquei patins. A l’edat dels 12 anys, va començar a jugar al Tordera, al mateix equip que el seu germà.
Els altres equips als quals ha fet carrera són l’Arenys de Munt, on va aconseguir un tercer lloc d’Espanya, Lloret i Vic. Amb la selecció espanyola ha aconseguit dos Europeus júniors i el Mundial 2008 a Yuri Honjo.

1. Albert Clavé (A.C.)- Pel que és comenta, el vestidor és una autèntica bassa d’oli. Amb les actuals companyes ja us coneixíeu d’anterioritat?

Paula Torner (P.T.) – Jo ja vaig jugar un any amb la Iolanda Font, al Vic. De fet ja vam quedar de venir juntes al Cerdanyola. A la Mònica la coneixia de la selecció i a la Daniela d’haver jugat contra ella. El fet de poder jugar amb aquestes grans i experimentades jugadores m’ha decantat per fitxar pel Cerdanyola. Amb la Vanessa i les altres jugadores que les he conegut aquí, doncs, molt bé, genial, no em puc queixar de res.

Laia Salicrú (L.S.)- Menys a tres, les coneixia pràcticament a totes d’haver jugat amb elles, a nivell de selecció, o contra elles. I Sí, ens portem molt bé, hi ha molt bon ambient.

2. A.C.- El Cerdanyola Club Hoquei ha fet una aposta forta amb el femení, però tindreu un rival com el Voltregà que pel moment té l’hegemonia de l’hoquei femení. Quins rivals hi ha més que us poden complicar la vida?

L.S.- És una lliga molt ajustada. Pots trobar-te equips molt bons com el Voltregà, el Vilanova, amb els fitxatges que ha fet, l’Igualada… Penso que n’hi ha molts. És cert que tenim un bon equip per arribar molt amunt, però els partits s’han de jugar.

P.T.- Jo penso com la Laia. Hi ha equips molt bons, com el Voltregà, però hem de tenir present que si hem agafat l’opció d’anar a un altre equip és per poder-ho afrontar, superar al Voltregà i poder quedar el més amunt possible.
Hi ha el Vilanova que ha fet tres fitxatges argentins molt bons, el Noia té a grans jugadores com la Laura Salvador, la Berta Tarrida, la Raquel Torras que han jugat a la selecció. També hi ha als altres equips que potser no hi contem tant, però que ens poden sorprendre com el Girona i el Cassanenc que han pujat ara.

3.A.C.- Aquest any cap equip català tindrà la possibilitat de classificar-se per Europa. Aquestes coses desmoralitzen?

P.T.- Trobem increïble que vuit jugadores que han quedat campiones del món estiguin jugant a una categoria B. Llavors demanem que, almenys, ens deixin jugar la Copa de la Reina els dos millors equips d’aquest any i el Voltregà, com a millor de l’any passat.
Nosaltres demanem que la Federació Catalana s’involucri amb l’hoquei femení que organitzin tornejos aquí, que ens obrin les portes cap a Europa. Són moltes les jugadores que venen de diversos països per jugar a la millor lliga del món i no poden estancar-la, com estan fent. Nosaltres posarem de la nostra part per poder jugar tornejos i muntar-los fins i tot. Però que es posin les piles, que les federacions ens donin el recolzament com a campiones del món que som.

L.S.- Estic totalment d’acord amb la Paula. Això no és un tema que ens afecti a nosaltres, és un tema que afecta a l’hoquei femení en general. Cal intentar que les federacions es posin d’acord i que no es facin la vida impossible l’una amb l’altra, com està passant actualment. Ja veurem que passarà amb aquest tema…

4. A.C.- En detriment de l’hoquei masculí, a l’hoquei femení, se us va excloure de la World Cup per manca de pressupost de la Federació. Quan us veieu en situacions d’aquests tipus, si seguiu jugant a hoquei és perquè realment us agrada?

L.S.- Sí, ens agrada jugar, per això seguim fent-ho. És un esport, amb el qual, sabem que no ens hi podem guanyar la vida i menys sent noies.
Amb el tema World Cup, vam estar entrenant vàries setmanes. Llavors ens van dir que per temes del Blanes no es feia el femení. Nosaltres vam estar parlant amb la Federació per arreglar la situació, però ens van dir que no era tema seu. Fins hi tot vam escriure una carta queixant-nos.
Entre nosaltres mirem de moure’ns i parlar perquè se’ns tracti igual que el masculí.

P.T.- És el que diu ella. I és que les Federacions ens estant estancant i les jugadores ens estem obrint, movent-nos més del que ens toca. Exemples d’això és que a Igualada hem intentat muntar, amb la Marta Solé al capdavant, com a jugadora de selecció, una concentració de noies d’hoquei, sense ànims de competició. Ho hem fet perquè s’adonin de que l’hoquei femení tira endavant i que per molt que ens tanquin les portes seguirem lluitant i lluitant.
Amb el fet de la World Cup fins hi tot vam donar opcions a que ens reduïssin els costos dels equips de noies, agafant menys equips de nois i algun de noies, vam proposar d’allotjar a les nostres cases a jugadores d’altres equips. Amb tot el que vam fer i proposar se’ns van tancar les portes.
La nostra lluita és constant i estem bastant desanimades. A nosaltres no se’ns paguen els quilometratges ni les dietes.

5. A.C.- Tot i així l’hoquei femení està agafant forta nomenada i comenceu a ser més mediàtiques. El fet de guanyar un mundial, donarà més oportunitats a l’hoquei femení?

P.T.- Ens obrirà més portes a nosaltres mateixes. La satisfacció de dir que nosaltres hem estat lluitant… Malauradament la gent no ho sap, però els Mundials i Europeus femenins són molt més competitius. Nosaltres hem d’entrenar molt més que els nois, tres o quatre mesos, cada dia.
Estar entrenant tant de temps i llavors poder mostrar una medalla a les noies que pugen i dir-los que si lluiten fort també hi poden arribar, és una satisfacció molt gran. Sobretot després de vuit anys de no haver guanyat res, no per dolentes, sinó per mala sort.

L.S.- Les portes no ens n’obriran, a no ser que nosaltres ens moguem. És, més que res, per satisfacció pròpia, tal com ha dit la Paula.

6. A.C.- Us pot perjudicar la comparació de que l’hoquei masculí ho està guanyant tot, amb molta superioritat, per la diferència de nivell entre seleccions?

L.S.- Suposo que hi ha molta gent que la fa. Però, sincerament, el nivell de nois a fora d’Espanya és molt inferior. A nivell de noies hi ha seleccions molt competitives, com ara Xile o Argentina i la majoria d’europees: França, Alemania… Està clar que les noies no només tenim un partit complicat, com els nois. Per nosaltres tots els partits són complicats. Fins hi tot els més petits et poden portar problemes. Mira aquest Mundial! Estats Units va arribar a on va arribar, quan en principi no era un equip fort.

P.T.- Jo crec com ella. Aquest any s’ha demostrat a les noies que sempre s’ha de lluitar pel femení. Els nois, ni amb juvenils, ni amb sènior, no han guanyat mai per la diferència d’un gol.
Amb un any que sempre se’ns han tirat enrere, ens han dit que les noies no érem tan bones com els nois o que les noies no hi posàvem tantes ganes, doncs, aquest any, hem passat la medalla per la cara a molta gent que ens deia això. De fet, em quedo amb una frase que va dir en Pep Giralt: “És la primera vegada que veig hoquei on les noies juguen igual que els nois”. I amb això ens quedem, que tenim el mateix estil i ganes que els nois i amb la medalla, que és important.

7. A.C.- Vàreu superar les primeres rondes amb molta superioritat, però la semifinal i final heu suat de valent. La clau del mundial ha estat deixar fora a l’Argentina, o Portugal també va ser un rival dur durant la final?

L.S.- A la fase de grups ens va tocar força fàcil, tot i que ens va costar per agafar el nostre ritme, amb equips que són inferiors al teu. A les semifinals vam començar perdent i vam aconseguir remuntar, fent un bon partit. A la final també vam començar perdent contra Portugal. I el 3-1 pot ser molt enganyós, perquè els gols van ser als minuts finals de partit.

P.T. Jo crec que guanyar a “semis” ja era guanyar el mundial. No pel simple fet de jugar contra Argentina, sinó que des del mundial de Wuppertal ens anàvem alternant les victòries, arribant fins als penals. Llavors guanyar-les amb 2-1 i quan els “tocava” a elles passar, perquè considero que estem al mateix nivell, ens va fer començar a creure’ns que podíem assolir el mundial.
Amb l’anècdota que em quedo és la de veure-les plorar i nosaltres anar a abraçar-les i dir: “No ploreu que us mereixíeu passar”, potser més que nosaltres i tot perquè van jugar molt bé. Elles ens donaven la mà i ens deien: “Ja que ens heu guanyat, almenys quedeu campiones del món”.
Evidentment que surts a la final amb por de no voler tornar a  perdre, i menys amb un equip que feia vuit anys que les guanyàvem. Érem millors que elles, però vam ser humils,vam estar molt tranquil·les i amb confiança. Això ens va permetre remuntar un 0-1 en contra.

8. A.C.- Al arribar al Japó vareu patir una experiència força desgradable, però pel que hem vist, el final ha estat perfecte. Com va anar l’estada al Japó vareu poder fer turisme?

[Riuen les dues]

P.T.- De fet ja vam tenir complicacions al sortir d’aquí. Vam sortir amb cinc hores de retard per culpa de la boira. Vam perdre l’enllaç de París cap a Tokio i al arribar allà només hi havia dues maletes, una era la meva! Al primer dia ja vam haver de comprar-ho tot, perquè no teníem res de res. No vam tenir totes les maletes fins una setmana més tard. La prova de pista la vam fer passant-nos els patins les unes a les altres i amb els sticks de les alemanyes. I el menjar tampoc ens agradava, no enteníem a ningú i estàvem a un hotel apartades. No ens ho crèiem, ho vam passar bastant malament. Si no sortíem d’aquí guanyant ja podíem plegar!

L.S.- Va ser una setmana força dura. Jo vaig ser de les últimes en tenir la maleta, ens van arribar dos dies abans de començar el mundial. Les altres companyes ens deixaven els polos i la roba que ens feia falta. Sort que va acabar bé i en aquell moment ja no ens va importar res.

9. A.C.- La participació al mundial i la compressió de partits a recuperar us pot passar factura en el vostre rendiment?

L.S.- Ara venen unes setmanes dures perquè haurem de jugar més d’un partit a la setmana, però no som les úniques. Sí que ens pot passar factura perquè pot ser que la gent vagi més cansada del que és normal.
Per part nostra no hi haurà cap problema, farem tot l’esforç que puguem i donar el màxim a cada partit.

P.T.- A mi sí! Crec que el “jet lag” em durarà molt! [la Laia riu]. No, no… jo crec que sí, que tindrem una baixada, tard o d’hora. A les primeres setmanes no, però al més de desembre segur que el tindrem, és normal. Tots els esportistes que no han tingut descans a l’estiu, ens passa factura. Aleshores, el que intentarem és baixar el rendiment quan l’haguem de baixar, per descansar una mica. Quan tinguem partits forts haurem de concentrar setmanes dures d’entrenament, per estar a punt i anar dosificant esforços.

10. A.C.- Creieu que el fet de que no s’aturi la competició mentre hi ha jugadores que disputen tornejos internacional és un greuge respecte els equips que no aporten jugadores a les seleccions?

P.T.- Crec que sí. Vulguis o no, encara que estiguis entrenant dos mesos amb la selecció, sempre és important tenir una pretemporada amb el teu equip. Sobre tot nosaltres que som noves i ens hem d’acoblar.
Sí, és dur perquè hem estat entrenant dos mesos amb gent que no juga amb nosaltresi, però en canvi amb l’equip amb qui he de jugar la lliga i he d’estar-hi fins no sé quant de temps, doncs no he tingut temps ni d’entrenar-me. Hi ha equips que han estat dos mesos entrenant i això hi fa molt.

L.S.- Sí, sí estic d’acord amb la Paula. Per molt bones jugadores que tingui un equip, el més important és que sàpiguen jugar en equip.
Amb una setmana hem intentat fer tot el possible per emmotllar-nos al joc de l’equip, aprendre tàctiques i tot el que els ha estat explicant l’entrenador, durant aquest temps que no hi hem estat.
Tot i així, físicament estem en condicions bones perquè portem tot l’estiu entrenant.

Entrevista: Albert Clavé i Arderius

Deixa un comentari